Decret 9 d’octubre de 1936 original.
El 17 de juliol de 1936 esclata la Guerra Civil Espanyola que marcà el principi de quasi tres anys d’enfrontaments i que va enfrontar a dos bàndols: el bàndol nacional, que va començar la revolta i estava liderat pel general Francisco Franco, i el bàndol republicà, que defensava el govern democràtic encapçalat pel president Manuel Azaña sorgit de les eleccions de febrer d’aquell mateix any, amb l’objectiu d’instaurar una dictadura.
L’octubre d’aquell mateix any Josep Tarradellas ocupava el càrrec de conseller primer, sota la presidència de Lluís Companys. Va ser nomenat el 26 de setembre de 1936 després de la renúncia de Joan Casanovas, el dia d’abans, en mig de la caòtica situació que Catalunya vivia a conseqüència de la guerra. Recordem que feia poc més de dos mesos, exactament a les 4:30 de la matinada del 19 de juliol de 1936, sortien les primeres tropes colpistes de les casernes de Pedralbes.
“Immediatament, van començar a sonar les sirenes de totes les fàbriques de Barcelona i dels vaixells del port alertant la població. Van començar a sorgir barricades a molts carrers de la ciutat construïts per militants de la CNT, ERC i altres organitzacions polítiques. Seguint el pla establert, el comissari general d'ordre públic, Federico Escofet, va disposar ràpidament les companyies de Guàrdies d'Assalt i de Mossos d'Esquadra a diversos punts neuràlgics de la ciutat per on havien de passar les columnes revoltes: al Paral·lel a l'altura de Drassanes per tallar-los el pas cap a la Capitania, la Plaça Catalunya per tallar el pas cap al centre de Barcelona i per protegir l'edifici de la Telefònica, al Pla de Palau per protegir la seu de la Conselleria de Governació i a la cruïlla Cinc d'Ors (Passeig de Gràcia amb Diagonal) per ser punt de pas de les casernes tant de Pedralbes com de Gràcia. Finalment, va disposar les reserves protegint el Palau de la Generalitat i la seu de la Comissaria General d'Ordre Públic a la Via Laietana, on es va traslladar en persona el president Lluís Companys. L'estratègia es va veure encertada ja que van ser els principals escenaris de l'enfrontament amb els sediciosos, els quals van quedar encallats durant les hores següents.”¹
“La Plaça Espanya va ser un altre dels escenaris de lluita, en què la resistència va quedar a càrrec bàsicament dels treballadors d'Hostafrancs. El temps anava a favor dels lleials a la República perquè a mesura que passava centenars de barcelonins armats sortien al carrer i es dirigien allà on se sentien els trets per sumar-se a les forces republicanes i obreres. Mentrestant, la direcció anarcosindicalista es va instal·lar a les 07:00 a l'Arc del Teatre de la Rambla perquè creien, erròniament, que els rebels es dirigirien a Capitania pel carrer Santa Pau. Com que no van aparèixer van pujar ells mateixos el carrer fins a arribar al Paral·lel, on van ajudar a derrotar-los. A les 11:30 del matí els militars colpistes ja havien estat vençuts al Paral·lel, l'Estació de França i a la cruïlla de Pau Claris amb Diputació, mentre que els combats continuaven a la Plaça de Catalunya i la plaça Universitat. A partir del migdia centenars d'espontanis esperaven a les portes de les casernes gairebé desertes per poder assaltar-les i prendre les armes del seu interior.”²
Aquest episodi narrat només va ser l’inici, ja que l’ofensiva feixista no es va aturar. Durant la guerra, Barcelona va ser bombardejada en 194 ocasions per l'exèrcit colpista, que va ser ajudat per l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, i que van convertir Espanya en un banc de proves per a la Segona Guerra Mundial, sent la primera gran capital bombardejada per l'aviació moderna, sobretot per l'Aviazione Legionaria italiana.
Com a resultat d’aquesta situació inicial, hi va haver grans transformacions revolucionàries, ja que el poder polític es va traslladar al carrer, a mans del moviment popular, en concret dels anarquistes, perquè van ser determinants en la primera victòria contra els colpistes, gràcies també al fet que els assalts a les casernes els hi va proporcionar armes i, en conseqüència, unitat i poder en detriment d’altres forces polítiques i de la Generalitat. Junt amb aquest primer grup, van aparèixer altres dirigents, en aquest cas de la FAI que, amb la proclamació d’una revolució, van promoure les Patrulles de control de l’anomenat Comité Central de Milicias Antifascistas de Cataluña d’on va sortir incontrolats que van sembrar el terror per a tota Catalunya.
Aquests fets van ser decisius en la fragmentació del poder polític, i va donar pas a la creació de juntes que administraven el territori sense tenir en compte al govern republicà vigent i en la manca d’unitat d’un comandament militar per fer front a les accions bèl·liques que no es van aturar amb la victòria inicial. A més, aquestes milícies van voler substituir a les unitats regulars que va resultar ineficaços per indisciplinats i per últim, i no menys important, la gestió de l’economia també va patir un procés de col·lectivització de la propietat industrial catalana, en el que també van participar, a més dels anarquistes, els socialistes i els comunistes.
Companys va proposar als anarcosindicalistes al capdavant, la creació d'un nou organisme, que integrés als representants de totes les forces polítiques esquerranes i sindicals i que s'encarregués de fer front a l'amenaça feixista. Aquest organisme s'havia d'anomenar Comitè Central de Milícies Antifeixistes. El primer objectiu plantejat per Companys, era reorganitzar les forces armades a través d'aquest nou organisme, i recomanava a totes les forces polítiques i sindicals, amb l’esperança que els anarquistes, essencialment homes combatius, s’integressin i es desentenguessin de les qüestions polítiques.
El nou conseller primer, Josep Tarradellas, va nomenar un nou govern que integrava als partits i sindicats revolucionaris provinents del POUM, CNT, la FAI Consell de la Generalitat. A partir d’aquest moment, seguí un període molt violent de repressió per part que el bàndol sollevat instrumentalitzà en el seu favor.
A l'octubre del 1936 la Generalitat va començar a donar unes primeres mostres de poder o de voler controlar la situació amb l'establiment d'algunes mesures excepcionals. Com ho prova el Decret de Seguretat Interior de 9 d'octubre de 1936 que va disposar en un dels seus articles que “El canvi de nom d'un municipi haurà de ser acordat per l'Ajuntament i aquest acord se sotmetrà a l'aprovació del Consell de la Generalitat”. És curiós descobrir que, aquesta tendencia anarcosindicalista i comunista, va arribar a que alguns municipis que hi tenien en el seu topònim el nom d’algun sant, com per exemple Les Masies de Sant Hipòlit, el van canviar per Glevinyol de Ter, actualment Les masies de Voltregà, i un altre exemple més a prop el tenim amb Molins de Rei, canviat per Molins de Llobregat. Al final de la guerra només una sola població havia canviat oficialment de nom.
El Decret que es mostra, publicat el 9 d’octubre de 1936, tenia l’objectiu de dissoldre els Comitès Locals³ constituïts arran del moviment subversiu del 19 de juliol per tal de recuperar en control de la administració en favor de la Generalitat, en aquest intent de centralitzar de nou tot el poder per part de la Generalitat.
¹ HERNÀNDEZ, Francesc Xavier: La historia militar de Cataluña Vol. IV: Tiempo de revuelta. Barcelona: Rafael Dalmau, 2004; págs. 193 y 194.
² HERNÀNDEZ, Francesc Xavier: La historia militar de Cataluña Vol. IV: Tiempo de revuelta. Barcelona: Rafael Dalmau, 2004; pág. 198
³ COMITÈ LOCAL DE CONTROL. Organisme polític establert a Catalunya d’una manera espontània durant la guerra de 1936-39 per substituir els ajuntaments i les forces d’ordre públic. eren formats per membres de les organitzacions polítiques o sindicals afectes al front popular, especialment les anarcosindicalistes. foren dissolts després dels fets de maig del 1937 i substituïts per organismes dependents del govern republicà o de la Generalitat de Catalunya.
vCard
