Conjunt Monumental del Castell de Cervelló

Element d’arquitectura militar nº: R-1-51-5461.

Per la Resolució CLT/582/2014, de 4 de març, (DOGC 6584, de 18.3.2014), es va incoar expedient de declaració de bé cultural d'interès nacional, en la categoria de monument històric, a favor de l'església de Santa Maria, a Cervelló, i de delimitació d'un entorn de protecció comú amb el castell i la creu de terme de Santa Maria.

Entorn:
Situat en un esperó encinglerat (317 m) que domina la vall del Llobregat i el camí de l'Ordal al Penedès, a la vora esquerra de la vall de santa Creu, dita avui de la riera de Can Sala, seguint la direcció sud-est/nord-est. Les construccions ocupen les dues plataformes superiors del penyal, en dos nivells separats per una alçada mitjana d’uns 15 metres.

Descripció:
Conjunt monumental format per assentament militar i castell; edifici religiós d’església i tombes antropomorfes; lloc d’habitació amb estructures; coves i eremitoris.

L’any 2010, en el marc d’un projecte de restauració de la zona, es va portar a terme una excavació arqueològica. L’excavació del recinte superior del castell va proporcionar una seqüència estratigràfica que, a la torra, ha assolit una potència de prop de 3 m de profunditat, mentre que al sector de ponent, la potència era entre 1 i 1,5 m. Els estrats superiors corresponen a enderrocs sobre un possible pis superior, amb material datat del primer quart del s. XVIII (1714), que cal associar-l o a la guerra de Successió. I la seva destrucció definitiva. Els nivells d’amortització i/o abandonament aporten materials associats a la primera meitat del s. XVII, ceràmica blava catalana i ceràmica decorada amb reflexos metàl·lics amb pinzell-pinta. El nivell d’ús o paviments estava format per rajols o lloses de pedra en època gòtica. Per sota, en alguns àmbits, es va trobar un paviment de calç.

El castell va sofrir modificacions i reformes que, segurament, van esborrar tota petjada estratigràfica anterior al s. XIV, però l’estudi dels paraments potser ajuda a donar llum a aquestes reformes i/o les seves cronologies.

A la zona de les necròpolis antropomòrfiques de tipus Olèrdola de l’església es troben diverses coves disseminades amb testimonis d’hàbitat humà. Les coves potser foren l’embrió d’unes cel·les monàstiques existents el segle X.

Un estudi efectuat sobre els inicis del megalitisme, al IV mil·lenni a.C., s’ha comprovat que les societats de l’occident europeu van desenvolupar una astronomia de tipus observacional, fonamentada en l’estadística, amb aplicacions pràctiques d’un calendari. Aquest calendari es basava en un cicle de 19 anys solars, a través del qual les fases de la lluna sempre incidien en les mateixes dates. Els antics astrònoms agricultors determinaven la durada de l’any senyalitzant els ocasos solsticials mitjançant estaques clavades (gnòmons) en forats tallats en roques ben situades. A la cova A, la qual se situa en direcció sud i a 200 m. d’altitud a l’entorn de Santa Ma ria, hi ha un desnivell de tres metres, lleugerament inclinat, on es distingeixen onze forats de forma oval,d’un diàmetre de 9/17 cm. I entre 10/16 cm. de profunditat. Un càlcul actual ha determinat que malgrat l’erosió que en el decurs del temps han sofert els orificis, les dades astronòmiques que en resulten avui dia emprant els mètodes prehistòrics són força aproximades. Aquest observatori rebel·la la similitud astronòmica amb el santuari de La Pola, a la Serra de l’Obac, a 30 km, exemples d’una mateixa època i cultura. La col·locació de les estaques va permetre als astrònoms conèixer l’arribada i durada dels solsticis i dels equinoccis.